Per Sara Zimbru.

1er Batxiller Científic.

iesperemariaorts.

Títol: Morfina. Relats d’un jove metge.

Autor: Mikhail Bulgákov.

Época: Contemporània.

Gènere: Contes i relats

El destí de Bulgàkov sembla estar governat per la mateixa barreja de sàtira, fantasia i tragèdia, que és l’empremta de la seva obra. Nascut a Kíev el 1891, al si d’una família burgesa, estudià medicina, disciplina que practicà durant quatre anys (1916-1920), als fronts de guerra i als hospitals provincials. Es torna addicte a la morfina, però amb l’ajuda de la seva primera esposa aconsegueix derrotar el mal. El 1920 abandona la medicina per dedicar-se a escriure. Entra al món del teatre i l’obra ”Els dies del Turbin”, versió teatral de la novel·la “La guàrdia blanca” obtingué molt d’èxit. L’evident simpatia pels oficials blancs manifestada en l’obra provocà la seua prohibició, però ,paradoxalment, és, al mateix temps, l’obra teatral favorita de Stalin. Des de 1929 ja no es publicaren els seus llibres ni es representà cap obra de teatre. Vivint grans penúries i penalitats, Bulgàkov es va veure obligat a enviar una petició al dictador. A continuació, en una carta adreçada al govern soviètic, exposà el desequilibri mental a què està exposat un creador amb la seua existència amenaçada. La carta roman famosa tant com a model de dissidència assumida com pels seus efectes inesperats. Tres setmanes més tard, rep una telefonada estranya de Stalin, després de la qual cosa, tot i que Bulgàkov creu que ha estat víctima d’un engany, se li garanteix una feina estable al Teatre de l’Art. No obstant això, les seues obres romanen inèdites. En l’última dècada de la seva vida escriu amb frenesí “El mestre i Margarida” . Va fer les últimes correccions el 1940, al llit de mort, cec, dictant les frases a la seva dona, Maria Sergeevna, que és, de fet, el model que serveix d’inspiració al personatge de Margarida.

A l’any 1917, la Revolució és a punt d’esclatar i el jove doctor Bomgard, que tot just acaba de sortir de la universitat es veu abocat a les profunditats de la Rússia rural, on les darreres innovacions tecnològiques com ara la llum elèctrica i el telèfon encara no han ni arribat.

“Relats d’un jove metge” és ,malgrat la varietat de temàtiques, l’alternança dels personatges i la fragmentació de l’ordre cronològic dels contes que constitueixen aquest volum, una novel·la d’aprenentatge. Dels successos ocorreguts en diverses narracions de caràcter clínic (veiem com el jove Bomgard practica una traqueotomia a una xiqueta que està a punt de morir de diftèria, com assisteix un part amb el fetus girat, o com lluita contra la sífilis que s’estén entre els camperols) descobrim l’apassionant experiència de la formació d’un metge. És la història d’una aventura plena de riscs, tensada des del principi per l’espectre de la impotència i la derrota, una lluita amb la pròpia força de voluntat, intel·ligència i confiança en sí mateix. Aquest recull d’històries es desenvolupa a través d’una realització professional mai tranquil·la i, a més a més, és capaç d’humanitzar el dolor i el sofriment i fins i tot donar al fracàs tràgic una normalitat sorprenent, deguda a un profund enteniment de la vida i la sort humana. El principi d’aquest procés valerós de creixement personal i professional no comença, com seria natural pensar, en els anys universitaris. Amb la finalització d’aquell període d’acumulació de coneixements i preparació sense el qual no hi ha dret a l’aventura, se’ns revela que en l’exercici de la medicina hi fa falta alguna cosa més que l’ampli domini de les qüestions teòriques: la vocació.

Sense la vocació del protagonista, l’avanç no és possible.

“Relats d’un jove metge” insisteix sobre l’episodi crucial de la formació. En primer lloc, tenim una elecció: anar-se’n sol i amb voluntat pròpia, a una distància de 100 verstes de Kiev, en “un lloc oblidat del món”, “a l’hivern soterrat davall la neu, i , a l’estiu, sota boscos”, guardant amb ell únicament la nostàlgia de les llums de les grans ciutats. A continuació segueix la voluntat i el coratge de responsabilitzar-se per “tot el que passa al món” perquè allí, al margen de la resta de la civilització, el metge respon de la vida de tots i assumeix en soledat la mort de cadascun d’ells. El primer encontre del jove metge amb un home que oscil·la entre la vida i la mort s’assembla ,segons les descripcions donades per l’autor, a un salt al buit. La seua por és espantosa, però sense tindre ni el temps ni el dret de manifestar-la. Tenen lloc esdeveniments humans i banals: la primera expressió de sorpresa i respecte descoberta en els ulls de les llevadores i el practicant, la tovallola blanca com la neu amb uns galls rojos brodats amb simplicitat, portada com una mostra de reconeixement per una bella xica recolzada en crosses ,substituint-ne la cama amputada que li va salvar la vida, la primera traqueotomia que no s’assemblava gens amb les fotografies dels manuals de cirurgia… Després, els primers intents heroics d’operacions, duts amb èxit a terme, però també els finals tràgics davant dels quals ha de reconèixer que està derrotat. És una mena de ritus d’iniciació, impossible de superar fora de la vocació. No obstant això, els relats pareixen que queden sense acabar, amb un final per determinar. Potser el personatge de Bomgard volia donar el sentit d’un fracàs o d’una transformació. En “els relats d’un jove metge” es combinen la motivació literària amb la memorialística per simbolitzar un procés d’autoformació sense culminar.

En definitiva, és una lectura molt recomanable de fer i amb un caràcter profund i complex. Bulgàkov utilitza al llarg dels relats una barreja de realisme franc i exuberància humorística.