Per Dalila Cabrera Noboa. 3º ESO B.

Uns quadres i una orquídia col·locada al cantó de la finestra decoren un saló corrent de qualsevol vivenda , lloc on em dispose a entrevistar a Nelly Noboa ,la meua mare, asseguda a un silló blau. Es troba serena i disposta a respondre honestamente.

A pesar d’ haver d’ alçar-se a les cinc del matí a traure les vaques cap a la pastura per a més tard anar a l´escola , definix la seua infantesa com a única .

Si haguera d’ elegir una etapa de la meua vida seria sense dubte l’etapa de la meua infantesa, diu amb un somriure lleu.

La societat als 80 era encara molt pareguda a la societat antiga, sobretot al camp on els homes tenien més llibertat que la dona i això és afirmat per la meua mare

 érem 3 germans, la meua germana ,el meu germà i jo , però el meu germà sempre va tindre més llibertat i més privilegis que nosaltres , tan sols per ser l’únic baró.

Els joguets són els preferits per tots els xiquets , perquè són una forma de distracció per a ells , però la meua mare no va comptar amb la mateixa sort.

La meua mare només em va comprar una nina una sola volta. Com a xiqueta menuda que era, la vaig trencar, no me’n va tornar a comprar una mai . Per sort tenia una iaia molt generosa i em va fer una nova amb un cap de nina que em vaig trobar al camp i un cos de drap que ella mateixa em va cosir.

La meua mare assegura que la seua infantesa va tindre coses bones i coses roïnes, una de les coses dolentes per a ella va ser el no poder complir el seu somni. Jo volia ser una cantant exitosa, però vaig ser realista i simplement vaig deixar apartat aquell somni.

L’emigració als països europeus era molt normal en aquella època; si no tenies estudis , havies de treballar . Vaig deixar el col·legi als 16 anys , perquè no era per mi , no m’agradava estudiar i no veia cap futur estudiant , així que vaig decidir l’opció d’anar-me’n cap a Espanya a buscar-me la vida.

La meua mare va anar a Espanya als 19 anys buscant un futur millor al que tindria a Equador, però després d’això va dubtar si havia fet el millor.

La meua escola ,els meus companys , la meua família , tot , vaig estranyar tot del meu país , diu amb serietat.

A dia de hui hi ha coses com les fotos d’Equador , que li recorden a tot el que va viure. Una sola imatge de la terra humida li pot fer recordar coses meravelloses

 No m’importava tacar-me amb el fang , m’encantava caminar i córrer amb els peus nus, diu rient-se . La vida que ara porten els “joves” no es compara amb la vida que jo tenia al camp. El dolor abans era per una ferida, ara és “dolor” el fet que t’ han deixat per watssapp. Abans es disfrutava el moment ,ara es porta a instagram el moment. Abans de menjar es beneïa la taula, ara es fotografia el menjar .